Bon dia a totes i a tots,

La intensa experiència de participació i aprenentatge sobre el fenomen de la innovació educativa que estam compartint des d’ahir és a punt d’acabar. Ara és el moment de destinar els darrers minuts a exposar, de manera sintètica i alhora exhaustiva, les principals conclusions extretes dels diferents espais de reflexió i debat que han tingut lloc durant el Congrés.

En primer lloc, volem referir-nos a alguns dels aspectes més importants que han tractat les persones expertes que ens han acompanyat.

Ens ha quedat clar que no podem debatre sobre el tema sense abans clarificar-lo de manera rigorosa i acurada. Hem sentit, per tant, parlar del que és i del que no és la innovació educativa.

En educació, parlam d’innovació quan s’incorporen de manera sistemàtica, planificada i sostenible canvis en els continguts, en les metodologies i en l’organització del centre que acaben tenint impacte en els aprenentatges. Una idea important és que la innovació educativa ha de comportar canvis, però no tots els canvis són innovació.

No es considera innovació fer simples actualitzacions del que ja fèiem, perquè els nous reptes no se superen emprant mètodes, eines i procediments obsolets. No innovam quan implantam metodologies “pseudocientífiques”, ni quan canviam la pràctica educativa només amb maquillatge, si a més no canviam l’actitud i el pensament. Incorporar noves metodologies i seguir fent el mateix, tampoc no és innovació. 

Innovar és fer que l’educació d’avui tengui sentit. En uns moments en què l’escola ha perdut l’exclusivitat com a lloc de coneixement i d’aprenentatge, innovar avui ha esdevingut una necessitat. La innovació educativa és un imperatiu econòmic, social i tecnològic, però, sobretot, és una exigència pedagògica. L’escola necessita innovar per adaptar-se al món canviant i possibilitar que l’alumnat s’hi situï de manera crítica i creativa. Hem de tenir en compte, també, que la innovació no apareix de manera espontània; parteix normalment d’una necessitat i es fa possible només a partir de molta reflexió, formació conjunta i d’un esforç per unificar criteris i objectius per tal de crear un projecte de centre comú.

Per una part, s’ha reflexionat sobre els diferents àmbits i nivells en què es pot innovar, segons parlem d’intervenir a nivell d’aula, de centre o de sistema. Tots els àmbits d’intervenció són importants, però el primer que cal aconseguir és el canvi de rol del professorat i l’alumnat dins l’aula i l’adaptació del currículum perquè els aprenentatges siguin més significatius. Cal posar l’èmfasi en l’alumne que aprèn; no en el professorat que ensenya. La innovació educativa ha de proporcionar condicions perquè l’alumnat tengui un paper més actiu i més responsable del seu procés d’aprenentatge. Els canvis que comporti l’adopció d’aquesta nova mirada, com la implantació de noves metodologies, l’adequació d’espais i temps, l’organització del centre o l’aprofitament i la incorporació dels recursos tecnològics esdevindran valuosos mitjans, però no poden ser en si mateixos la finalitat de la intervenció innovadora.

En aquest punt, els experts ens han parlat també dels riscos i dels perills presents en moltes iniciatives que volen ser innovadores. Cal anar amb compte i no confondre innovació amb venda de productes educatius, alerta a conformar-se amb pràctiques novedoses basades en l’espectacle i l’entreteniment, o a provar de fer canvis que promouen l’elitisme i no la inclusió, la superficialitat en comptes de la coherència i el rigor, la competència en lloc de la cooperació. Alerta també a impulsar canvis orientats a satisfer interessos particulars que menystenen la implicació social. Compte, per tant, amb l’oportunisme, les modes i el màrqueting.

Per altra part, també s’han identificat alguns elements que clarament obstaculitzen els processos d’innovació, com són l’anomenat “efecte Mateu”; la inseguretat que generen els canvis; la resistència a passar del treball individual al treball col·laboratiu i a abandonar, per tant, la zona de confort; la dificultat per integrar tot el claustre en el projecte; la manca d’un procés formatiu col·lectiu clar i estructurat que acompanyi el procés d’innovació; el fet de no disposar dels recursos necessaris per impulsar determinades millores; la contradicció habitual quan es dissenya un treball per competències però es continuen avaluant continguts, o la fatiga docent per l’augment de feina i d’hores de dedicació que inevitablement suposa dur a terme un projecte d’innovació.

No es pot obviar de cap manera, per tant, que per desenvolupar amb èxit processos d’innovació sistèmics i sostinguts en el temps s’han de donar determinades condicions. Algunes de les més importants són aquestes: 

• Les experiències d’innovació han d’estar adaptades al context del centre, han de partir de les seves necessitats reals i han de ser engegades per claustres decidits a impulsar un procés de canvi i de millora. És important respectar el ritme i la situació de cada centre.
• Ens referim a processos que han de ser interns, majoritaris, col·lectius i globals. Han de ser fruit de la reflexió compartida i el consens.
• La innovació necessita anar acompanyada de processos de formació que tenguin per objectiu formar docents competents que contribueixin a millorar el desenvolupament de l’alumnat en els àmbits cognitiu, social i emocional.
• Es imprescindible superar l’aïllament professional. Cal un treball en equip i en xarxa que permeti fer una revisió global del treball del professorat quant a metodologia, relacions, comunicació, organització, etc.
• El projecte d’innovació ha d’estar ancorat en un marc teòric que el sustenti i que serveixi de referència per les accions a dur a terme i per a l’avaluació pertinent.
• Cal repensar l’organització del centre per possibilitar la incorporació de les metodologies i pràctiques innovadores.
• L’escola innovadora ha d’estar oberta a la comunitat educativa i a l’entorn en què s’insereix.
• Els centres han de treballar per promoure la cultura de l’evidència, de la mateixa manera que, per aconseguir canvis sostenibles, la innovació educativa ha de ser incorporada a la cultura del centre.
• Engegar un procés de canvi sempre ha de comportar un procés d’avaluació que permeti mesurar, a través d’indicadors adients, l’impacte real de la innovació i fer-ne un seguiment continuat en les diferents etapes. Com a docents, estam obligats a vèncer la por i l’aversió que sovint ens provoca l’avaluació rigorosa del que feim a l’aula. Si innovam per a la millora dels resultats, però no avaluam l’impacte que provoca la innovació, el procés resta inacabat i socialment no es visualitza ni reconeix.

De manera similar, s’han identificat amb claredat els papers que corresponen als diferents agents implicats en aquests tipus de processos:

Pel que fa al professorat:

• És fonamental que els docents treballin a partir del principi essencial de tractar l’alumnat com a centre d’atenció i agent actiu per construir coneixement. Cal que confiïn en els infants i en els adolescents, creure que cada alumne és únic i que disposa de potencial suficient per desenvolupar-se amb plenitud.
• Cal que creguin en el projecte. Cal força, valentia, perseverança, autoestima i professionalitat per prendre decisions en equip i actuar en coherència.

Pel que fa als equips directius:

• Els processos d’innovació precisen equips directius que exerceixin un lideratge pedagògic compartit i que facilitin el treball col·laboratiu, que se sentin i siguin capaços de crear il·lusió i de consensuar una línia de centre, i que promoguin un clima que inspiri la innovació.

Pel que fa a l’administració:

• És clau per assegurar millores efectives i sostenibles en el temps donar suport, mitjans i reconeixement. En aquest sentit, ha quedat clar que és necessari flexibilitzar la normativa, simplificar les tasques administratives, assegurar condicions perquè els centres que innoven tenguin equips docents estables afins al projecte de centre, reconèixer l’esforç afegit que suposa per al professorat la participació en processos d’innovació, assegurar experiències de formació permanent i de qualitat als centres, proporcionar temps i espais per a la coordinació docent i per a l’elaboració de materials i assegurar una bona dotació d’equipaments o la millora de les infraestructures necessàries per al desenvolupament d’aquests projectes. A més, s’ha insistit en el paper, també clau, que pertoca a la Inspecció educativa en la seva funció d’orientar i reforçar el treball innovador dels centres educatius.

Al llarg d’aquests dos dies, hem tingut l’oportunitat de conèixer interessants aportacions provinents de distints àmbits de la innovació. En cada un d’aquests espais s’ha aprofundit en aquests i en altres aspectes rellevants que també mereixen ser exposats.

Els docents més experimentats en la innovació de caire més tecnològic i professional ens han parlat del valor que té vincular l’entorn educatiu al món real, de com la participació en aquests projectes d’innovació possibilita el desenvolupament de processos creatius i emprenedors, de com es pot augmentar l’interès per la ciència i la tecnologia des de petits, i de com aquestes noves pràctiques incideixen en una millora de la motivació i la creativitat, en una major implicació de l’alumnat i en el seu rendiment escolar, en una reducció de l’absentisme i en la millora de la seva autonomia i de l’esperit crític. Del que es tracta, per tant, és d’aprofitar la tecnologia com a oportunitat per a la innovació i d’incorporar-la a la pràctica educativa diària, sense oblidar que canvi tecnològic no és, per si mateix, sinònim d’innovació.

Les experiències d’innovació educativa que se centren a fer innovació a través de la creació d’ambients i d’espais d’aprenentatge es caracteritzen pel fet d’emprar un enfocament inclusiu, personalitzat, sensible a les necessitats dels infants i respectuós amb el seu ritme d’aprenentatge i moment maduratiu. És així com aquestes experiències faciliten el desenvolupament del pensament crític, la creativitat, la resolució de problemes, la presa de decisions, l’autonomia i l’autogestió del temps. Per aconseguir que aquestes metodologies incideixin en una millora real dels processos d’aprenentatge, la participació de les famílies esdevé una peça clau. De la mateixa manera, aquests espais innovadors  possibiliten una transformació profunda en la relació entre el mestre i l’alumne, que esdevé aleshores més propera, autèntica i col·laboradora. El coneixement es construeix des de l’observació, l’experimentació i la implicació dels alumnes en el propi procés d’aprenentatge que, d’aquesta manera, arriba a ser veritablement significatiu.

La utilització de les metodologies globalitzadores ha de permetre desenvolupar les competències de col·laboració, comunicació i resolució de problemes. Es tracta de posar la mirada en un nou paradigma: el de la societat del coneixement. Els docents que practiquen aquestes metodologies ens han fet veure que hem de ser capaços de connectar les diferents etapes educatives, de manera que s’estableixi una veritable xarxa entre docents que comparteixen coneixement, s’ajuden i aprenen uns dels altres. Hi ha prou evidències que els centres que treballen amb aquestes metodologies aconsegueixen una clara millora en el clima i la convivència de tota la comunitat educativa. La millora dels resultats, el sentiment de pertinença que es genera i la transformació de les relacions entre les persones són elements que esdevenen totalment dependents.

També hem tengut espais per debatre sobre les iniciatives d’innovació que es duen a terme amb el propòsit de millorar la convivència als centres. Sens dubte, els processos d’aprenentatge esdevenen més significatius quan estan mediatitzats per les emocions. Així ho hem vist també als vídeos que mostren infants il·lusionats, alegres i motivats. L’acompanyament emocional de l’alumnat i la mirada positiva del docent és molt important per educar d’una forma íntegra. Si l’objectiu de formar persones equilibrades emocionalment s’associa a un canvi metodològic ens situam en el camí d’aconseguir l’apoderament personal dels alumnes, el seu èxit escolar, la compensació de les desigualtats i la millora de la convivència. Cal fer esforços per aconseguir que la inclusió sigui viscuda i assumida per tota la comunitat educativa com a quelcom necessari, obligat i quotidià.

Aquest recull de conclusions ha d’incloure encara una proposta realista d’estratègies i mesures per impulsar la innovació educativa. En definitiva, es tracta de respondre a la pregunta: Què hem de fer perquè els alumnes aprenguin millor?

Potser algunes de les respostes més rellevants han estat aquestes:

• Revisar amb profunditat i coratge el treball del professorat.
• Animar els docents perquè s’observin, s’ajudin entre ells i intercanviïn bones pràctiques.
• Promoure l’organització de xarxes de centres que innoven.
• Assegurar processos de formació en els centres, fonamentats en la pràctica reflexiva. Aquesta proposta ha quedat palesa a tots els espais de debat. Cal avançar en la idea que els equips impulsors liderin aquestes iniciatives i en la possibilitat que docents experts del claustre orientin el procés de transformació del centre.

Finalment exposam un recull d’indicadors que ens serviran per reconèixer amb claredat els centres veritablement innovadors.

Els centres que innoven tenen en comú aquestes característiques:

• Produeixen millores significatives en l’aprenentatge dels alumnes.
• Avaluen l’impacte de les experiències innovadores que desenvolupen.
• Possibiliten que aprengui tota la comunitat.
• Són escoles centrades en l’alumne/a.
• Aconsegueixen donar respostes satisfactòries a situacions noves.
• Transformen els espais i els temps.
• Treballen de manera cooperativa.
• Inclouen les famílies.
• Enfoquen l’acció educativa en el desenvolupament de competències.
• Promouen canvis organitzatius a les aules i al centre.
• Esdevenen centres formadors.
• Aconsegueixen que la innovació esdevengui cultura de centre.
• Empren diversitat de materials
• Empren diferents metodologies com a mitjà, no com a finalitat de la innovació
• Tenen equips docents més motivats i implicats que incorporen noves actituds per aconseguir establir relacions de qualitat. Són pacients, confien i donen confiança, intervenen sense interferir, observen, s’emocionen i emocionen, promouen espais de calma i, sobretot, personalitzen la intervenció.

Aquesta experiència d’aprenentatge compartit és a punt de finalitzar. I abans de fer-ho reprenem la pregunta directa que Francesc Padró ens feia ahir: Els docents de les Illes són conscients del valor que tenen les seves aportacions?

Definitivament, calen més espais per al reconeixement i l’agraïment explícit a la tasca docent innovadora, valenta i compromesa.

Si aquest congrés ha contribuït a augmentar l’apoderament dels docents que hi han participat, hem aconseguir un dels principals propòsits que l’ha inspirat.

Gràcies a totes i a tots per fer-ho possible, i que l’aventura continuï.